Dolça Catalunya

Mireu, ahir a la tarda estava asseguda al metro i  vaig començar a pensar (perillós en el meu cas i suposo que en el de molts) i em vaig dir

Edith, i ara que… ?

Has fet un curs amb la UOC de català i quatre amb el SOC; un de vídeo, un altre de blogs i dos de tractament d’imatge.

Estic a l’atur, estic cabrejada  i  em sento indignada. I per a postres sóc…Catalana!  Mala combinació Caram!

Com barrejar tot això?

I vaig recordar les assenyades paraules dels nostres governants. Per sortir de la crisi “cal innovar i després exportar”

Doncs cap problema home!

Això és exactament el que he fet. Ho he barrejat tot i després com no hi ha quartos per altre cosa ho he exportat a la xarxa

I aquest és el resultat.

Catalunya, dolça meva,
qui t’ha fet tan vella?

Els meus fills que no s’aixequen

Són dorments i  no  es desperten.

Més encara em queda d’esperança

de migrança mai perduda i  d’enyorança

I és que de tant en tant i  per un breu temps

els sento moure dins meu.

I és que de tant en tant i  a batzegades,

sento la remor de les seves rialles.

I sento també com camegen de vegades

fills latents dins les meves  entranyes.

I és que de tant en tant i per un instant

sento el mormoleig de les seves paraules

i no són tan dolcenques i tampoc tan callades

com els altres es pensaven.

Més sóc massa vella

i potser em confonc

i són tan sols miratges bords,

membrances velades  d’aquesta terra

que com els antics celtes

encara creuen en  llegendes.

Més encara em queda  d’esperança

I un somni mai perdut i una enyorança

I és que algun dia, un dels meus despertarà

I alçant-se ert , comprendrà.

I en mirar aquesta terra abans superba

es farà preguntes i  s’aixecarà

i alçarà el puny i camejarà

i recordarà de sobte la seva llengua

i li vindran al cap les seves maneres.

I cridarà fort per despertar els germans

i tornaran a flamejar  els falçs.

I marxaran de nou els defensors de la terra

corrent superba la sang per les venes.

I plegats s’agafaran de les mans

I de puntetes formaran rotllana

I al crit   “és l’hora de despertar catalans

portem adormits massa anys”

S’aixecaran de nou els defensors de la terra.

I tornaran els falçs a segar el blat

i es tornaran a esmolar ben bé  les eines.

I tornarem a trencar les cadenes

que ens fermaven a una altra terra.

I jo que creia que els havia perdut per sempre!

Que havien perdut la seva rauxa i el seu seny

I que sens dubte els havia guanyat el temps.

Desperteu catalans

que sembleu pedres!

Desperteu catalans

que s’acaba la treva!

I  que tremoli l’enemic

en veien la nostra ensenya.

Catalunya dolça meva

qui t’ha fet tan Bella?

Els meus fills que per fi desperten

després de molts anys de vetlla.

                                       ~ Edith ~